En aquest bloc podreu gaudir dels treballs que han portat a terme els alumnes de batxillerat de l'IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada amb motiu de la festa de Sant Jordi.
Patricia Cifuentes ens recita 'tú eras el huracán', de Gustavo Adolfo Bécquer.
Tú eras el huracán y yo la alta torre que desafía su poder: ¡tenías que estrellarte o que abatirme!... ¡No pudo ser! Tú eras el océano y yo la enhiesta roca que firme aguarda su vaivén: ¡tenías que romperte o que arrancarme!... ¡No pudo ser! Hermosa tú, yo altivo: acostumbrados uno a arrollar, el otro a no ceder; la senda estrecha, inevitable el choque... ¡No pudo ser!
Lavinia Zahan ens recita Yo pienso en ti, de José Batres.
Yo pienso en ti, tú vives en mi mente sola, fija, sin tregua, a toda hora, aunque tal vez el rostro indiferente no deje reflejar sobre mi frente la llama que en silencio me devora. En mi lobrega y yerta fantasía brilla tu imagen apacible y pura, como el rayo de luz que el sol envía a traves de una boveda sombria al roto mármol de una sepultura. Callado, inerte, en estupor profundo, mi corazón se embarga y se enajena y allá en su centro vibra moribundo cuando entre el vano estrépito del mundo la melodía de tu nombre suena. Sin lucha, sin afán y sin lamento, sin agitarme en ciego frenesí, sin proferir un solo, un leve acento, las largas horas de la noche cuento ¡y pienso en ti!
La Núria Vendrell ens recita la vaca cega, de Joan Maragall.
Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d'altres vegades ni amb ses companyes, no, ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot, mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se'n torna orfe de llum sota el sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.
La Carla Mora ens recita 'Els ocells d'entotsolar-me'de Jaume Munar.
Els ocells d'entotsolar-me van sempre al jóc dels teus ulls. Duc el mar galtejat de món i de tu només en sé preguntes: No em donis altra resposta que la pell; només mentre t'ignori podré travelar amb estimar-te. Al capdavall som humans perquè dubtam perquè les qüestions ens fan improbables. He somniat els teus pits com a figues badades sota el meu setembre; pentura redossats a les branques t'he deixat nius de mots perquè els ovulis de sentit.
L'Anna del Moral ens recita Els amants, de Vicent A. Estellés:
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
L'Alba Cañamero ens recita Elegies de la represa, de Rosa Leveroni:
No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. ¿Però podria dir-te del rossinyol la meravella ni el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? ¿És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma, o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort...