En aquest bloc podreu gaudir dels treballs que han portat a terme els alumnes de batxillerat de l'IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada amb motiu de la festa de Sant Jordi.
Patricia Cifuentes ens recita 'tú eras el huracán', de Gustavo Adolfo Bécquer.
Tú eras el huracán y yo la alta torre que desafía su poder: ¡tenías que estrellarte o que abatirme!... ¡No pudo ser! Tú eras el océano y yo la enhiesta roca que firme aguarda su vaivén: ¡tenías que romperte o que arrancarme!... ¡No pudo ser! Hermosa tú, yo altivo: acostumbrados uno a arrollar, el otro a no ceder; la senda estrecha, inevitable el choque... ¡No pudo ser!
Lavinia Zahan ens recita Yo pienso en ti, de José Batres.
Yo pienso en ti, tú vives en mi mente sola, fija, sin tregua, a toda hora, aunque tal vez el rostro indiferente no deje reflejar sobre mi frente la llama que en silencio me devora. En mi lobrega y yerta fantasía brilla tu imagen apacible y pura, como el rayo de luz que el sol envía a traves de una boveda sombria al roto mármol de una sepultura. Callado, inerte, en estupor profundo, mi corazón se embarga y se enajena y allá en su centro vibra moribundo cuando entre el vano estrépito del mundo la melodía de tu nombre suena. Sin lucha, sin afán y sin lamento, sin agitarme en ciego frenesí, sin proferir un solo, un leve acento, las largas horas de la noche cuento ¡y pienso en ti!
La Núria Vendrell ens recita la vaca cega, de Joan Maragall.
Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d'altres vegades ni amb ses companyes, no, ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot, mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se'n torna orfe de llum sota el sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.
La Carla Mora ens recita 'Els ocells d'entotsolar-me'de Jaume Munar.
Els ocells d'entotsolar-me van sempre al jóc dels teus ulls. Duc el mar galtejat de món i de tu només en sé preguntes: No em donis altra resposta que la pell; només mentre t'ignori podré travelar amb estimar-te. Al capdavall som humans perquè dubtam perquè les qüestions ens fan improbables. He somniat els teus pits com a figues badades sota el meu setembre; pentura redossats a les branques t'he deixat nius de mots perquè els ovulis de sentit.
L'Anna del Moral ens recita Els amants, de Vicent A. Estellés:
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
L'Alba Cañamero ens recita Elegies de la represa, de Rosa Leveroni:
No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. ¿Però podria dir-te del rossinyol la meravella ni el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? ¿És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma, o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort...
Javi Carrasco ens recita És quan dormo que hi veig clar, de J.V. Foix.
És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample girasol. És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, –O la lluna que s'afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.
L'Alexandra Cosma ens recita La voz a ti debida, de Pedro Salinas. Perdóname por ir así buscándote tan torpemente, dentro de ti. Perdóname el dolor, alguna vez. Es que quiero sacar de ti tu mejor tú. Ese que no te viste y que yo veo, nadador por tu fondo, preciosísimo. Y cogerlo y tenerlo yo en alto como tiene el árbol la luz última que le ha encontrado al sol. Y entonces tú en su busca vendrías, a lo alto. Para llegar a él subida sobre ti, como te quiero, tocando ya tan só1o a tu pasado con las puntas rosadas de tus pies, en tensión todo el cuerpo, ya ascendiendo de ti a ti misma. Y que a mi amor entonces le conteste la nueva criatura que tú eras.
L'Alba Cañamero ens recita Elegies de la represa, de Rosa Leveroni.
No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. ¿Però podria dir-te del rossinyol la meravella ni el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? ¿És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma, o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort...
Alexandra Cosma ens recita Aquells que no he estimat, de Miquel Martí i Pol.
Aquells que no he estimat, Aquells que ni tan sols he conegut Han de servar de mi la part més pura.
Vosaltres, solitaris, que direu el meu nom I trobareu la pau llegint els meus poemes. Per a vosaltres escric Amb l’efusió d’un abraç de germà.
No m’estimeu per l’esforç que suposa. Escriure per a vosaltres Es como repetir-se lentament Els versos d’un poema estimat.
Quan llegiu els meus llibres Hi trobareu la vostra pròpia veu, La buidor elemental del vostre viure Que us omple les mans de vent.
No vulgueu penetrar-ne el sentit. Isoleu-vos en íntims jardins O en cambres silencioses I pregueu amb les meves –les vostres-paraules Meravellosamente vives i actuals.
Si parlo dels teus ulls em fan ressò cadiretes de boga i un ponent de coloms. Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.
Si parlo dels teus llavis em fan ressò profundíssimes coves i ritmes de peresa. Els teus llavis, tan pròxims com la nit.
Si parlo dels teus cabells em fan ressò platges desconegudes i quietuds d'església. Els teus cabells, com l'escuma del vent.
Si parlo de les teves mans em fan ressò melicotons suavíssims i olor de roba antiga. Les teves mans, tan lleus com un sospir.
Si parlo del teu cos, del teu cos que he estimat, només em fa ressò la meva veu, i llavors tanco avarament els ulls i em dic, per a mi sol, el secret dels camins que he seguit lentament a través del teu cos tan càlid com la llum, tan dens com el silenci.
Yo te he nombrado reina. Hay más altas que tú, más altas. Hay más puras que tú, más puras. Hay más bellas que tú, hay más bellas. Pero tú eres la reina. Cuando vas por las calles nadie te reconoce. Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira la alfombra de oro rojo que pisas donde pasas, la alfombra que no existe.
Y cuando asomas suenan todos los ríos en mi cuerpo, sacuden el cielo las campanas, y un himno llena el mundo.
Sólo tú y Yo, sólo tú y yo, amor mío, lo escuchamos.